Verbs

Què és un verb?

Un verb és una categoria gramatical, nucli del predicat o sintagma verbal, que expressa existència, estats, accions, processos o modificacions d’un subjecte o sintagma nominal. És la categoria del fenomen, la que situa el subjecte en el temps, accident o morfema característic del verb; a més, el verb també és marcat pels morfemes de persona, nombre, aspecte, mode i veu. Aquests morfemes fan del verb una part variable de l’oració i constitueixen la seva conjugació, en flexionar-se el radical (element que conté la significació lexical del mot) o el tema verbal amb les desinències o terminacions, que donen lloc a les distintes formes de cada paradigma. Per tant, és una paraula que expressa l’acció que rep o realitza el subjecte, i és l’única que és imprescindible en una frase.(en resum, son accions).

El verb és una paraula variable, que es flexiona o conjuga per adoptar diferents característiques i accions. En la majoria de llengües aquesta conjugació es duu a terme mitjançant canvis en els morfemes o desinències que s’ajunten amb un lexema o arrel. Aquests morfemes expressen els següents conceptes (anomenats aspectes o accidents) en català:

  • Persona: primera, segona o tercera
  • Nombre: singular o plural
  • Mode: Els modes personals del verb són indicatiu, subjuntiu i imperatiu, més les formes no personals de l’infinitiu, el gerundi i el participi. L’indicatiu té els temps present, pretèrit —imperfet i perfet— futur i condicional; el subjuntiu té el present i el pretèrit imperfet; l’imperatiu té un sol temps. Els temps de l’indicatiu i el subjuntiu, amb les formes no personals de l’infinitiu i el gerundi, tenen els corresponents temps composts, constituïts per les formes simples del verb auxiliar haver (o ésser, algunes vegades dialectalment) i el participi de cada verb.
  • Temps verbal: present, passat, futur (amb variants)
  • Veu: activa o passiva
  • Aspecte gramatical: perfectiu o imperfectiu
  • Gènere (només els participis): masculí i femení

Segons la conjugació pot haver-hi verbs regulars o irregulars. Els verbs defectius són aquells que no tenen la conjugació completa, com per exemple el verb “caldre” en català, que només compta amb algunes persones.

Hi ha llengües, com l’esperanto o el xinès, on els canvis són mínims en la conjugació (per exemple en esperanto hi ha una terminació per a cada temps bàsic i cap més desinència).

Conjugar és l’acte de comparar diverses coses entre si.

En gramàtica s’anomena conjugació la flexió verbal, és a dir, l’acte de combinar les terminacions o morfemes verbals per a aconseguir una paraula que implique una acció i que tinga un sentit complet. Així, es pot combinar els distints morfemes per a formar verbs conjugats en mode, temps, nombre, persona; i el llengües clàssiques —llatí i grec— en veu (passiva, mitjana en grec, i activa); altres, com l’anglès, tenen una conjugació molt simple.

Ex.: en el verb conjugat “corríem” es veu la conjugació de mode (indicatiu), temps (pretèrit o passat imperfecte), nombre (plural) i persona (primera persona).

En català hi ha tres tipus de conjugacions regulars:

Els verbs de la 1a conjugació “-ar” (Cantar, comprar, estudiar…)

Els de la 2a conjugació “-er” i/o “-re” (Córrer, prendre, estrènyer…)

I els de la 3a conjugació “-ir” (Fugir, imprimir, obrir…)

    • Verbs incoatius: servir (jo servisc/servesc/servixo/serveixo, tu servixes/serveixes,…)
    • Verbs purs: dormir (jo dorm/dormo, tu dorms,…)

Dins de les conjugacions irregulars hi destaca: anar, estar, ser, fer, tenir, dir, dur…